Podeu corregir el partitioning.sgml ?
Si us plau, corregiu-me el partitioning.sgml que us adjunto.
Me l'he repassat intentant adaptar-me al lèxic que hem comentat,
però he canviat poca cosa, segurament se m'han passat moltes coses.
NO hi he afegit una linia de #use no sé que he llegit a debian.org
perquè no he sabut on ni que volia dir el x.y Si us plau, afegiu-li
abans de pujar-ho si és que s'ha de fer.
Espero que arribin bé els accents...
--
Xavi Drudis Ferran
xdrudis@tinet.org
<!-- retain these comments for translator revision tracking -->
<!-- $Id: partitioning.sgml,v 1.36 2001/09/09 21:10:15 dwhedon Exp $ -->
<chapt id="partitioning">Particions en Debian
<p>
L'opció de menú &MSG-PARTITION-DISK; us ensenya una llista de
de discs en què podeu definir particions, i executa una aplicació
per definir particions. Heu de crear com a mínim una partició "natiua per a linux"
("Linux native", tipus 83) i segurament en voldreu una altra "d'intercanvi per a Linux" ("Linux swap", tipus 82).
<sect id="partition-intro">Com decidir quines particions fer per a Debian i llurs mides.
<p>
Com a mínim imprescindible, el GNU/Linux necessita una partició
per a ell. Podeu tenir una única partició que contingui tot el
sistema operatiu, les aplicacions, i els vostres fitxers personals.
Molta gent creu necessària també una partició a part per a intercanvi
de memòria (swap). La partició d'intercanvi és un espai reservat
per al sistema operatiu que pot utilitzar com a "memòria virtual".
Si poseu l'espai per a intercanvi en una partició independent el Linux
pot fer-ne un ús molt més eficient. Es pot fer que el Linux faci servir
un fitxer normal per a intercanvi, però no és recomanable.
<p>
Tanmateix, la majoria de gent prefereix donar-li al GNU/Linux
més particions de les mínimes que caldrien. Hi ha dos motius pels
que podríeu voler dividir el sistema de fitxers en unes quantes
particions més petites. El primer és per seguretat. Si passa res
que malmeti el sistema de fitxers, generalment només afecta una
partició. Així, només cal restaurar un bocí del sistema (a partir
de les còpies de seguretat que heu anat fent meticulosament).
Com a mínim imprescindible, hauríeu de considerar crear el que
s'anomena "partició arrel". Aquesta partició conté els components
més essencials del sistema. Si qualsevol altra partició queda malmesa,
encara podeu arrencar el GNU/Linux i arreglar el sistema. Això us
pot estalviar la molèstia d'haver de reinstal·lar el sistema
de cap i de nou.
<p>
El segon motiu generalment és més important en un entorn professional,
però en realitat depén de l'ús que feu de la màquina. Suposeu que
alguna cosa es descontrola i comença a consumir espai de disc. Si
resulta que el procés que porta el problema té privilegis de root (el
sistema reserva un percentatge d'espai de disc a què els altres
usuaris i usuàries no tenen accés), podríeu trobar-vos de sobte que
no us quedi gens d'espai de disc. Això no va gens bé, perquè el
sistema operatiu necessita fer servir fitxers físics per a moltes
coses (a més de per espai d'intercanvi). Fins i tot podria ser que
l'origen del problema no fos ni tan sols local. Per exemple, rebre un
bombardeig de correu no sol·licitat pot omplir fàcilment una
partició. Si feu servir més particions, protegiu al sistema de molts
d'aquests problemes. Per tornar a fer servir el correu d'exemple,
poseu el <file>/var/mail</file> a la seva pròpia partició i la
majoria del sistema funcionarà encara que us bombardegin amb correu
no desitjat.
<p>
L'únic inconvient real de fer servir més particions és que sovint
costa de saber d'entrada quines necessitats tindreu. Si feu una
partició massa petita, llavors o haureu de reinstal·lar el sistema o
no parareu de moure coses d'una banda a l'altra per fer lloc a la
partició infradimensionada. D'altra banda, si feu la partició massa
gran, estareu malbaratant espai que es podria fer servir per alguna
altra cosa. És cert que l'espai de disc va molt barat, avui en dia,
però tot i així, perquè hauríeu de llençar els diners?.
<sect id="directory-tree">L'arbre de directoris
<p>
El Debian Linux segueix el <url id="&url-fhs-home;" name="Filesystem
Hierarchy Standard"> (estàndard de jerarquia en el sistema de fitxers)
per anomenar els directoris i els fitxers. Aquest estàndard permet
que els usuaris i usuàries i els programes puguin predir la
localització dels fitxers i directoris. El directori arrel es
representa simplement per una barra <file>/</file>. En el nivell de
l'arrel, tots els sistemes Debian inclouen aquests directoris:
<example>
bin Fitxers executables binaris d'ordres essencials
boot Fitxers estàtics del carregador de l'arrencada.
dev Fitxers de dispositiu
etc Configuració del sistema específica de cada ordinador
home Directoris d'usuaris i usuàries
lib Biblioteques essencials i mòduls del nucli
mnt Punt de muntatge per muntar temporalment un sistema
de fitxers
proc Directori virtual per a informació del sistema
root Directori de l'usuari o usuària root
sbin Fitxers executables binaris essencials del sistema
tmp Fitxers temporals
usr Jerarquia secundària
var Dades variables
</example>
<!-- Apparently we don't conform with fhs here: --> <!-- opt
Paquets d'aplicació afegits -->
Ve't aquí una llista de consideracions importants pel que fa a
directoris i particions:
<list>
<item>
La partició arrel <file>/</file> sempre ha de contenir físicament
<file>/etc</file>, <file>/bin</file>, <file>/sbin</file>,
<file>/lib</file> i <file>/dev</file>, si no no podreu
arrencar. Típicament calen 100 MB per a la partició arrel, però això
podria variar.
<item>
<file>/usr</file>: tots els programes d'usuari
(<file>/usr/bin</file>), les biblioteques (<file>/usr/lib</file>), la
documentació (<file>/usr/share/doc</file>), etc., estan en aquest
directori. Aquesta part del sistema de fitxers necessita la major
part de l'espai. Li hauríeu de concedir com a mínim 500 MB d'espai en
disc. Si voleu instal·lar més paquets hauríeu d'incrementar l'espai
que concediu a aquest directori.
<item>
<file>/home</file>: Cada usuari o usuària deixarà les seves dades a un
subdirectori d'aquest directori. La mida depén de quants usuaris i
usuàries facin servir el sistema i de quins fitxers hagin d'emmagatzemar
als seus directoris. Segons l'ús que hagueu previst
hauríeu de reservar uns 100 MB per cada usuari o usuària, però adapteu
aquesta xifra a les vostres necessitats.
<item>
<file>/var</file>: En aquest direcori s'hi posaran totes les dades variables com ara articles de notícies (news), missatges de correu electrònic, llocs webs, la memòria cau per a APT, etc. La mida d'aquest directori depén molt de l'ús que feu del vostre ordinador, però per a la majoria de gent, el que marcarà la mida serà la sobrecàrrega produïda pel sistema d'administració de paquets. Si penseu fer una instal·lació completa de ben bé tot allò que Debian pot oferir, tot en una sola sessió, n'hi hauria d'haver prou amb reservar 2 o 3 gigabytes d'espai per a <file>/var</file>. Si penseu fer la instal·lació per parts (és a dir, instal·lar els serveis i utilitats, després les eines de text, llavors X, ...), us en podeu sortir amb 300 - 500 megabytes a <file>/var</file>. Si aneu justos d'espai de disc i no penseu fer servir l'APT, o al menys no per a actualitzacions importants, passareu amb només 30 o 40 megabytets a <file>/var</file>.
<item>
<file>/tmp</file>: Si algun programa genera dades temporals, segurament ho faci a <file>/tmp</file>. N'hi hauria d'haver prou amb 20-50 MB .
</list>
<![ %i386 [
<sect>Limitacions dels discs de PC
<p>
El BIOS del PC generalment imposa restriccions addicionals a la
definició de les particions del disc. Hi ha un límit en el nombre
de paticions "primàries" i "lògiques" que pot tenir un disc.
A més a més, els BIOS anteriors a 1994-1998 tenen limitacions
pel que fa a la zona de disc des de la que el BIOS pot arrencar el sistema.
Per a més informació vegeu el <url
id="&url-partition-howto;" name="COM fer particions en Linux"> i el <url
id="&url-phoenix-bios-faq-large-disk;" name="PMF del BIOS Phoenix">, però en aquesta secció farem un breu repàs per ajudar-vos a planificar-ho en la majoria de casos.
<p>
Les particions "primàries" són l'esquema original de particions per a
discs de PC. Tanmateix, només n'hi pot haver quatre. Per superar
aquesta limitació es van inventar les particions "exteses" i "lògiques".
Quan definiu una de les particions primàries com a una partició extesa,
podeu subdividir l'espai assignat a aquesta partició en particions lògiques.
Podeu crear fins a 60 particions lògiques a una partició extesa. Però només
podeu tenir una partició extesa a cada disc.
<p>
El linux limita les particions en disc a 15 particions per unitat
per a discs SCSI (3 particions primàries útils i 12 particions lògiques),
i a 63 particions per cada unitat de disc IDE (3 particions primàries útils,
60 particions lògiques).
<p>
Si teniu un disc IDE gran, i no feu servir ni adreçament LBA ni
controladors solapats (n.de.T. overlay drivers ¿?) (programes que a vegades proporcionen els
fabricants de discs durs), aleshores la partició d'arranc (la
partició que conté la imatge del nucli), ha de caure dintre dels
primers 1024 cilindres del disc dur (normalment 524 megabytes, sense
traducció del BIOS).
<p>
No hi ha aquesta restricció si teniu un BIOS posterior al 1995-98
(depen del fabricant) que compleixi l'"especificació millorada
de suport a disc durs" (Enhanced
Disk Drive Support Specification). Tant el Lilo, el carregador de
linux, com l'alternativa de Debian <prgn>mbr</prgn> han de fer servir
el BIOS per carregar el nucli a la RAM des del disc. Si troben que les
extensions d'accés a discs grans de la interrupció 0x13 del BIOS estan
disponibles, les aprofitaran. Altrament, recorren a la interfície
llegat per accés a disc, i això no serveix per adreçar posicions al disc
més enllà del 1023é. cilindre. Un cop s'ha arrencat el Linux, ja no
hi fa res quin BIOS hi hagi a l'ordinador, ja no hi ha restriccions,
perquè el linux no fa servir el BIOS per accedir a disc.
<p>
Si teniu un disc gran, podria ser que hagueu de fer servir tècniques
de traducció, que podeu definir des del programa de configuració del
BIOS, com ara LBA (Adreçament de blocs lògics) o mode de traducció
CHS ("gran"). Podeu trobar més informació sobre assumptes de discs
grans al <url id="&url-large-disk-howto;" name="COM per grans discs">.
Si feu servir un esquema de traducció de cilindres, i el BIOS no
compleix les extensions per accés a discs grans, llavors la partició
d'arrencada ha de caure dintre de la representació <em>traduïda</em> del
cilindre 1024.
<p>
Per fer-ho recomanem crear una partició petita (amb 5-10 MB n'hi hauria
d'haver prou) al començament del disc, que es farà servir com a partició
d'arrencada, i després crear tantes altres particions com volgueu,
en la resta d'espai. <em>Heu</em> de muntar aquesta partició d'arrencada
a <file>/boot</file>, perquè el nucli de Linux es desará a aquest
directori. Aquesta configuració funcionarà en qualsevol sistema,
tant és si el BIOS compleix les extensions d'accés a discs grans o no.
]]>
<sect>Esquema de particions recomanat
<p>
Per a ussuaris novells, maquines Debian personals, sistemes domèstics,
i altres instal·lacions monousuari, el més fàcil i el més simple és probablement fer una
única partició <file>/</file> (més la d'intercanvi). Tanmateix, pot ser que
tingueu problemes amb aquesta idea, amb discs més grans (20GB). Per limitacions
en el funcionament de l'ext2, eviteu que una sola partició ocupi més d'uns
6GB.
<p>
Per a sistemes multiusuari, és millor posar <file>/usr</file>,
<file>/var</file>, <file>/tmp</file>, i <file>/home</file> cadascun a la seva
pròpia partició, diferents de la partició de <file>/</file>.
<p>
Podríeu necessitar una partició a part per <file>/usr/local</file>
si penseu instal·lar molts programes que no són part de la distribució
de Debian. Si la màquina ha de ser un servidor de correu, potser caldria
fer una partició a part per a <file>/var/mail</file>. Sovint és una bona
idea posar una partició per a <file>/tmp</file> tot sol, per exemple d'entre
20 MB i 50 MB. Si esteu instal·lant un servidor amb molts comptes d'usuari,
en general és bo tenir una partició gran independent per a
<file>/home</file>. En general la solució per a les particions varia
d'una màquina a una altra, depenent de per què es facin servir.
<p>
Per a sistemes molt complexos, haurieu de mirar-vos el <url
id="&url-multidisk-howto;" name="COM de múltiples discs">. Aquí hi ha
informació en profunditat, d'interés fonamentalment per a proveïdors
d'internet i gent que instal·li servidors.
<p>
Pel que fa a la mida de la partició d'intercanvi, hi ha molts punts de
vista. Un heurisme que va prou bé és fer-la tan gran
com la memòria del sistema. Però en la majoria de casos no hauria de ser
menor de 16MB. Hi ha excepcions a la regla, és clar. Si
proveu de resoldre 10000 equacions simultànies en una màquina amb
256MB de memòria, podeu necessitar un gigabyte (o més) d'espai d'intercanvi.
<![ %m68k
[ D'altra banda, els Atari Falcon i els Macs pateixen molt quan han d'intercanviar memòria, així que per comptes de fer una partició d'intercanvi gran, és
millor posar-los tanta RAM com sigui possible. ]]>
<p>
En arquitectures de 32 bits (i386, m68k, SPARC de 32 bits i PowerPC),
la mida màxima d'una partició d'intercanvi són 2GB (en Alpha i Sparc64
és tan gran que és virtualment il·limitada). Amb això n'hi hauria d'haver
prou per gairebé qualsevol instal·lació. Tanmateix, si teniu requeriments
tan grans, probablement haurieu de mirar de repartir l'espai d'intercanvi
entre diferents discs (també anomenats "spindles", filoses?) i, a ser
possible, entre differents canals SCSI o IDE. El nucli equilibrarà
l'ús de l'espai d'intercanvi entre múltiples particions d'intercanvi,
i n'obtindrà més rendiment.
<p>
Com exemple, la màquina de casa d'un dels autors té 32MB de RAM
i un disc IDE de 1.7GB a <file>/dev/hda</file>. Hi ha una partició de
500MB per un altre sistema operatiu a <file>/dev/hda1</file> (l'hauria
d'haver fet de 200MB, perquè no es fa servir mai). Utilitza una partició
d'intercanvi de 32MB a
<file>/dev/hda3</file> i la resta (uns 1.2GB a
<file>/dev/hda2</file>) és la partició per a Linux.
<p>
Per a més exemples, vegeu <url id="&url-partition-examples;"
name="Estratègies per a particions">.
<![ %hppa [
<sect1>Requeriments per a la partició del carregador de l'arrencada
<p>
El PALO, el carregador de l'arrencada de l'HPPA, requereix que hi hagi una
partició de tipus "F0" en els primers 2 GB. Aquí és on va el carregador
de l'arrencada i opcionalment un nucli i un disc RAM, de manera que l'heu
de fer prou gran perquè hi càpiga - com a mínim 4Mb (a mi m'agrada de 8-16Mb).
Un requeriment addicional del microprogramari és que el nucli de Linux ha de
quedar en els primers 2GB del disc. Com a alternativa, podeu crear una
partició ext2 petiteta prop del principi del disc i muntar-la a
<file>/boot</file>, que és el directori on es guardarà el nucli o nuclis
de Linux. Cal que <file>/boot</file> sigui prou gran perquè hi càpiguin
els nuclis que vulguis carregar; normalment n'hi ha prou amb 8-16MB.
]]>
<![ %ia64 [
<sect1>Requeriments per a la partició del carregador de l'arrencada
<p>
L'ELILO, el carregador de l'arrencada per a l'ia64 requereix una partició
de tipus "EF". Aquesta partició ha de ser prou gran perquè hi càpiguen
el carregador de l'arrencada, i els nuclis i discs RAM que pogueu voler
fer servir per arrencar. La mida mínima serien uns 16MB, però si és
probable que hi feu desenvolupament, o que experimenteu amb diferents
nuclis, llavors potser seria millor una mida de 128MB.
]]>
<sect id="disk-naming">Noms de dispositius en Linux
<p>
Els noms dels discs i les particions poden ser diferents d'altres
sistemes operatius. Cal que conegueu els noms que fa servir el Linux
quan creeu i munteu particions. Ve't aquí la nomenclatura bàsica:
<list>
<item>
La primera disquetera s'anomena "/dev/fd0".
<item>
La segona disquetera s'anomena "/dev/fd1".
<item>
El primer disc SCSI (per ordre d'adreça d'ID SCSI) s'anomena "/dev/sda".
<item>
El segon disc SCSI (per ordre d'adreça) s'anomena "/dev/sdb", i així successivament.
<item>
El primer CDROM SCSI s'anomena "/dev/scd0", altrament dit "/dev/sr0".
<item>
El disc mestre a la primera controladora IDE s'anomena "/dev/hda".
<item>
El disc esclau a la primera controladora IDE s'anomena "/dev/hdb".
<item>
El disc mestre i l'esclau de la segona controladora es diuen "/dev/hdc" i
"/dev/hdd" respectivament. Els controladors IDE més nous tenen de fet
dos canals, i actuen a la pràctica com si fossin dues controladores.
<![ %m68k [
Les lletres poden ser diferents de les que mostra el programa pdisk del mac
(o sia, allò que apareix al pdisk com a /dev/hdc pot aparèixer al Debian
com a /dev/hda).
]]>
<![ %i386 [
<item>
El primer disc XT s'anomena "/dev/xda".
<item>
El segon disc XT s'anomena "/dev/xdd".
]]>
<![ %m68k [
<item>
El primer dispositiu ACSI s'anomena "/dev/ada", el segon s'anomena
"/dev/adb". ]]>
</list>
<p>
Per representar les particions de cada disc hom afegeix un número
en decimal al nom del disc: "sda1" i "sda2" representen la primera
i la segona particions del primer disc SCSI del sistema.
<p>
Heus ací un exemple real. Suposem que teniu un sistema amb 2 discs SCSI,
un a l'adreça SCSI 2 i l'altre a l'adreça SCSI 4. El primer disc
(a l'adreça 2) s'anomenarà doncs "sda", i el segon "sdb". Si el
disc "sda" té 3 particions, es diran "sda1", "sda2" i "sda3". Això
mateix val per al disc "sdb" i les seves particions.
<p>
Noteu que si teniu dos adaptadors de bus SCSI (o sia, dues controladores),
l'ordre dels discs pot esdevenir confús. La millor resolució en aquests
casos és fixar-se en els missatges d'arrencada, suposant que sapigueu
els models dels discs i/o llurs capacitats.
<![ %i386 [
<p>
El Linux representa les particions primàries amb el nom del disc
més els números 1 a 4. Per exemple, la primera partició del
primer disc IDE és <file>/dev/hda1</file>. Les particions lògiques
es numeren començant per 5, de manera que la primera partició lògica
en el mateix disc és <file>/dev/hda5</file>.
Recordeu que la partició extesa, és a dir, la partició primària que
conté particions lògiques, no es pot fer servir com a tal. Això serveix
tant per a discs SCSI com per a IDE.
]]>
<![ %m68k [
<p>
Els sistemes VMEbus que fan servir la disquetera SCSI TEAC FC-1 la veuran
com un disc SCSI normal. Per fer més simple la identificació de la disquetera,
el programari d'instal·lació crearà un enllaç simbòlic cap al dispositiu
adient i anomenarà l'enllaç "/dev/sfd0".
]]>
<![ %sparc [
<p>
Les particions de disc de Sun permeten que hi hagi 8 particions separades
(o "slices", llesques ). La tercera partició és normalment (i preferible)
la partició de "disc sencer". Aquesta partició fa referència a tots els
sectors del disc i la fa servir el carregador de l'arrencada (sigui el SILO
o el de Sun).
]]>
<sect id="partition-programs">Programes de Debian per definir particions
<p>
Els desenvolupadors de Debian han adoptat diferents varietats de programes
per definir particions en diferents tipus de discs durs i arquitectures
de computadors. A continuació donem una llista amb el programa o programes
aplicables a la vostra arquitectura.
<taglist>
<![ %fdisk.txt [ <tag><prgn>fdisk</prgn><item> L'editor de particions original del Linux, bo per als gurus; llegiu la <url id="man-fdisk" name="pàgina del manual de l'fdisk">.
<p>
Aneu amb compte si ja teniu particions de FreeBSD al sistema. Els
nuclis de la instal·lació inclouen suport per a aquestes particions,
però la manera com les representa (o no) l'<prgn>fdisk</prgn> pot fer
que els noms dels dispositius siguin diferents. Vegeu el
<url id="&url-linux-freebsd;"
name="COM Linux+FreeBSD">. ]]>
<![ %cfdisk.txt [ <tag><prgn>cfdisk</prgn><item> Un editor de particions senzill, en pantalla completa, per a la resta de nosaltres; llegiu la <url
id="man-cfdisk" name="pàgina del manual del cfdisk">.
<p>
Tingueu en compte que el <prgn>cfdisk</prgn> no sap un borrall de particions
de FreeBSD i, altre cop, pot ser que de resultes els noms dels dispositius
siguin diferents.]]>
<![ %atari-fdisk.txt [ <tag><prgn>atari-fdisk</prgn><item> Versió de
l'<prgn>fdisk</prgn> preparada per Ataris; llegiu la <url id="atari-fdisk.txt"
name="pàgina del manual de l'atari-fdisk ">. ]]>
<![ %amiga-fdisk.txt [ <tag><prgn>amiga-fdisk</prgn><item> Versió de
l'<prgn>fdisk</prgn> preparada per a Amiga; llegiu la <url id="amiga-fdisk.txt"
name="pàgina del manual de l'amiga-fdisk">. ]]>
<![ %mac-fdisk.txt [ <tag><prgn>mac-fdisk</prgn><item> Versió de
l'<prgn>fdisk</prgn> preparada per a Macs; llegiu la <url id="mac-fdisk.txt"
name="pàgina de manual del mac-fdisk">. ]]>
<![ %pmac-fdisk.txt [ <tag><prgn>pmac-fdisk</prgn><item> Versió de l'
<prgn>fdisk</prgn> preparada per a PowerMacs, que també es fa servir per a
sistemes Motorola amb bus VMEbus i BVM; llegiu la
<url id="pmac-fdisk.txt" name="pàgina del manual del pmac-fdisk">. ]]>
</taglist>
<p>
Per omissió s'executarà un d'aquests programes quan seleccioneu
&MSG-PARTITION-DISK;. Si el que s'executa per omissió no és el que voleu,
sortiu de l'editor de particions, aneu a l'intèrpret d'ordres (tty2)
i entreu manualment el nom del programa que voleu fer servir.
Després salteu-vos el pas &MSG-PARTITION-DISK; del
<prgn>dbootstrap</prgn> i continueu amb el pas següent.
<![ %i386 [
<p>
Recordeu de marcar la partició d'arrencada com a "arrencable".
]]>
<![ %sparc [
<p>
Assegureu-vos que creeu una "etiqueta de disc de Sun" ("Sun disk label")
en el disc d'arrencada. Aquest és l'única mena d'esquema de particions
que entén la PROM d'OpenBoot, i és l'única mena d'esquema des del que
podeu fer arrancar la màquina. La tecla per crear etiquetes de disc de Sun
al <prgn>fdisk</prgn> és la <em>s</em>.
<p>
Encara més, als discs de &arch-title;, assegureu-vos que la primera
partició del disc d'arrencada comença al cilindre 0. A més que
és necessari, també vol dir que la primera partició contindrà la
taula de particions i el bloc d'arrencada, que són els dos primers sectors
del disc. <em>No</em> heu de posar l'espai per a intercanvi a la
primera partició del disc d'arrencada, perquè les particions d'intercanvi
no respecten els primers sectors de la partició. El que sí que hi podeu posar aquí són particions Ext2 o UFS; aquestes deixaran tranquils la taula de particions i el bloc d'arrencada.
<p>
També recomanem que la tercera partició hauria de ser de tipus "disc sencer"
(tipus 5) i hauria d'incloure tot el disc (del primer a l'últim cilindre ).
Això és fa simplement per conveni de les etiquetes de disc de Sun,
i ajuda el carregador d'arrencada <prgn>SILO</prgn> a no perdre el nord.
]]>
<![ %alpha [
<p>
Si heu escollit arrencar des de la consola SRM, heu de fer servir
l'<prgn>fdisk</prgn>per fer les particions al disc, perquè és l'únic programa
que pot manipular les etiquetes de disc BSD que necessita l'<prgn>aboot</prgn>
(recordeu que el bloc d'arrencada SRM és incompatible amb les taules de particions de l'MS-DOS - vegeu <ref id="alpha-firmware">).
El <prgn>dbootstrap</prgn> executarà l'<prgn>fdisk</prgn> per omissió si
no heu fet arrencar el sistema des del <prgn>MILO</prgn>.
<p>
Si el disc que heu escollit per definir-hi les particions ja conté una
etiqueta de disc BSD, l'<prgn>fdisk</prgn> prendrà per omissió el mode d'etiquetes de disc BSD.
Si no, useu l'ordre 'b' per activar el mode d'etiquetes de disc.
<p>
Tret que vulgueu fer servir el disc en el que esteu definint particions
des de Tru64 Unix o algun dels sitemes operatius lliures derivats
del 4.4BSD-Lite (FreeBSD, OpenBSD, o NetBSD), millor que <em>no</em>
feu que la tercera partició contingui tot el disc. L'<prgn>aboot</prgn>
no ho necessita, i de fet, pot liar la troca, perquè la utilitat
<prgn>swriteboot</prgn> que es fa servir per instal·lar l'<prgn>aboot</prgn>
al sector d'arrencada es queixarà d'una partició solapada amb el bloc
d'arrencada.
<p>
A més, com que l'<prgn>aboot</prgn> s'escriu en els primers sectors del
disc (actualment ocupa uns 70 quilobytes o 150 sectors), li <em>heu</em>
de deixar prou espai buit al principi del disc. Temps enrera, suggeríem que
féssiu una partició petita al principi del disc, que es quedaria sense
formatar. Per la mateixa raó donada aquí dalt, ara suggerim que no ho feu
si el disc l'ha de fer servir només el GNU/Linux.
<p>
Per a instal·lacions ARC, hauríeu de definir una partició FAT petita al
principi del disc perquè contingui el <prgn>MILO</prgn> i el
<prgn>linload.exe</prgn> - n'hi hauria d'haver prou amb 5 megabytes,
vegeu <ref
id="non-debian-partitioning">. Malhauradament, el menú no contempla fer
particions FAT, i per tant ho haureu de fer manualment des de l'intèrpret d'ordres fent servir <prgn>mkdosfs</prgn> abans d'intentar instal·lar el
carregador de l'arrencada.
]]>
<![ %powerpc [
<sect>Definició de particions en PowerMacs més moderns
<p>
Si ho instal·leu en un NewWorld PowerMac heu de crear una partició especial
d'arrencada per posar-hi el carregador de l'arrencada. La mida d'aquesta
partició ha de ser 800 KB i el tipus de partició ha de ser
<em>Apple_Bootstrap</em>. Si no creeu la partició d'arrencada del
tipus <em>Apple_Bootstrap</em> la màquina no es podrà fer arrencar
des del disc dur. Aquesta partició es pot crear fàcilment des del
<prgn>mac-fdisk</prgn> amb l'opció <tt>b</tt>
<p>
Cal el tipus de partició especial Apple_Bootstrap per evitar que el
MacOS monti la partició i la faci malbé, perquè hi ha modificacions
especials fetes per tal que l'OpenFirmware arrenqui automàticament
des d'ella.
<p>
Noteu que la partició d'arrencada s'ha pensat per contenir només 3 fitxers
molt petits: el binari del <prgn>yaboot</prgn>, la seva configuració
<file>yaboot.conf</file>, i un carregador de primera etapa OpenFirmware, l'
<prgn>ofboot.b</prgn>. No cal que estigui muntat al vostre sistema de fitxers, i no ho ha d'estar, ni hi heu de copiar nuclis ni res de res. Per manipular
aquesta partició es fan servir les utilitats <prgn>ybin</prgn> i
<prgn>mkofboot</prgn>.
<p>
Per tal que l'OpenFirmware arranqui automàticament el &debian; la
partició d'arrencada hauria de figurar abans que totes les altres
particions del disc, en especial abans de les particions d'arrencada
del MacOS. La partició d'arrencada hauria de ser la primera que creeu.
<!-- Should this be pmac-fdisk now? -->
<![ %mac-fdisk.txt [
<p>
Vegeu la documentació del <url id="&man-mac-fdisk;" name="mac-fdisk">
per obtenir informació sobre com crear aquesta o altres particions.
També suggerim la lectura del <url id="&url-mac-fdisk-tutorial;" name="Tutorial de mac-fdisk">, que inclou els passos que hauríeu de seguir si esteu
compartint el disc amb el MacOS. ]]>
]]>
<sect>&MSG-INITIALIZE-SWAP;
<p>
Aquest serà el següent pas quan hagueu creat les particions al disc.
Podeu triar entre inicialitzar i activar una partició d'intercanvi nova,
activar-ne una que ja s'hagi inicialitzat anteriorment, o passar sense
partició d'intercanvi. Sempre és permés de reinicialitzar una partició
d'intercanvi que ja ho estava, de manera que trieu &MSG-INITIALIZE-SWAP;
tret que esteu ben segurs del que feu.
<p>
Aquesta opció del menú us mostrarà primer un quadre de diàleg on posa
&MSG-SELECT-ACTIVATE-SWAP-L;. El dispositiu que es mostra per omissió
hauria de ser la partició que ja heu definit; si és així, només cal
prèmer &enterkey;.
<p>
A continuació surt un missatge de confirmació, car la inicialització
destrueix les dades que hi pogués haver prèviament a la partició.
Si tot va bé, trieu
&MSG-YES;. La pantalla canviarà mentre s'executa el programa d'inicialització.
<p>
És molt recomanable tenir una partició d'intercanvi, però si insistiu
podeu passar sense si teniu més de &minimum-memory; de
RAM. Si és això el que voleu fer, seleccioneu l'opció &MSG-DO-WITHOUT-SWAP;
del menú, sisplau.
<sect id="init-partition">&MSG-INITIALIZE-LINUX;
<p>
En aquest moment, el següent menú que apareix hauria de ser
&MSG-INITIALIZE-LINUX;. Si no és aquest és perquè no heu acabat la
definició de particions, o no heu triat una de les opcions de menú que
tractaven de la partició d'intercanvi.
<p>
Podeu inicialitzar una partició per a Linux, o alternativament podeu
muntar-ne una ja inicialitzada. Noteu que el <prgn>dbootstrap</prgn>
<em>no</em> actualitzarà un sistema vell sense destruir-lo. Si esteu fent
una actualització, el Debian normalment es pot actualitzar a si mateix i
no necessitareu el <prgn>dbootstrap</prgn>. Per ajuda sobre l'actualització
a Debian &release;, mireu-vos les <url id="&url-upgrading;" name="instruccions d'actualizació">.
<p>
Així doncs, si feu servir particions de disc que no estan buides, o sia,
si voleu prescindir d'allò que hi hagi, hauríeu d'inicialitzar-les
(i això esborrarà tots els fitxers). És més, heu d'inicialitzar totes
les particions que hagueu creat en el pas de definició de les particions
del disc. L'única raó per muntar una partició sense inicialitzar-la en
aquest moment deu ser muntar una partició sobre la que ja hagueu fet
part de la instal·lació fent servir el mateix joc de disquets d'instal·lació.
<p>
Seleccioneu &MSG-INITIALIZE-LINUX; per inicialitzar i muntar la partició
de disc <file>/</file>. La primera partició que munteu o inicialitzeu serà la que es monti com a <file>/</file> (que es pronuncia "arrel").
<p>
Se us preguntarà si cal preservar la
&Pre-2-2-Linux-Kernel-Compatibility;. Dir &No; aquí vol dir que
no podeu executar en el vostre sistema nuclis de Linux 2.0 o
anteriors, perquè els sistemes de fitxers activen algunes característiques
no contemplades en el nucli 2.0. Si sabeu que mai necessitareu executar
un nucli 2.0 o d'alguna collita anterior, podeu obtenir alguns
avantatges menors si dieu &No; aquí.
<p>
També se us preguntarà si voleu buscar sectors defectuosos. L'opció
per omissió aquí és saltar-se la cerca de blocs defectuosos, perquè
la cerca de blocs defectuosos pot ocupar molt de temps, i les controladores de
disc dur modernes detecten els blocs defectuosos i se n'ocupen
internament. Tanmateix, si no esteu gaire segurs de la qualitat del
vostre disc, o si teniu un sistema bastant vell, hauríeu de fer buscar
els sectors defectuosos.
<p>
Els següents missatges són només passos de confirmació. Se us demanarà que
confirmeu l'acció, car la inicialització destrueix totes les dades de
la partició, i se us informarà que la partició es monta com a
<file>/</file>, la partició arrel.<footnote>Tècnicament, es monta a
<file>/target</file>; arrenqueu el propi sistema, això esdevindrà <file>/</file>.
</footnote>
<p>
Quan hagueu muntat la partició <file>/</file>, si teniu més sistemes de
fitxers que voleu inicialitzar i muntar, haurieu de fer servir l'opció de
menú &Alternate;. Això és per a qui ha creat particions separades per a
<file>/boot</file>, <file>/var</file>,
<file>/usr</file> o d'altres, que s'haurien d'inicialitzar i muntar ara.
<sect id="mount-already-inited">&MSG-MOUNT-LINUX;
<p>
Una alternativa a <ref id="init-partition"> és el pas &MSG-MOUNT-LINUX;.
Feu-lo servir si esteu reprenent una instal·lació que es va interrompre,
o si voleu muntar particions que ja estan inicialitzades o contenen dades
que voleu conservar.
<![ %supports-nfsroot [
<p>
Si esteu instal·lant una estació de treball sense disc, ara voldreu muntar per NFS
la vostra partició arrel des del servidor NFS remot. Especifiqueu el camí
al servidor NFS amb sintaxi estàndard de NFS, a saber,
<tt><var>nom-o-IP-del-servidor</var>:<var>camí-del-recurs-del-servidor</var></tt>.
Si heu de menester a més altres sistemes de fitxers, els podeu muntar ara,
també.
<![ %m68k [ El <var>camí-del-recurs-del-servidor</var> per a sistemes
amb Motorola VMEbus i BVM hauria de correspondre al camí especificat a
<file>tftplilo.conf</file> en el servidor de TFTP; es fa servir per dir
al nucli del Linux quin directori ha de muntar quan arrenca el sistema
instal·lat. El camí per omissió a <file>tftplilo.conf</file> és
<file>/nfshome/%C</file>, on <tt>%C</tt> se substitueix per l'adreça IP del
sistema client que arrenca, en notació de quadrupla entre punts. ]]>
<p>Si encara no heu configurat la vostra xarxa tal i com es descriu a
<ref id="configure-network">, aleshores en escollir una instal·lació per
NFS se us demanarà que ho feu.
]]>
<sect id="mount-other">
<heading>Per muntar particions no suportades pel
<prgn>dbootstrap</prgn></heading>
<p>
En algunes situacions especials, el <prgn>dbootstrap</prgn>
podria no saber com muntar els vostres sistemes de fitxers (tan l'arrel
com d'altres). Podria ser, si sou un usuari o una usuària de Linux amb experiència,
que pugueu simplement anar al tty2 i executar manualment les instruccions que
necessiteu executar per muntar la partició en qüestió.
<p>
Si esteu muntant una partició arrel per al vostre nou sistema, munteu-la
a <file>/target</file> i llestos, després torneu al dbootstrap i continueu
(potser seguint el pas &View-the-Partition-Table; per fer que el
<prgn>dbootstrap</prgn> recalculi en quin punt del procés d'instal·lació
es troba.
<p>
Per a particions que no són l'arrel, us haureu d'enrecordar de modificar
manualment el fitxer <file>fstab</file> nou per tal que quan torneu a
arrencar es monti la partició. Espereu que el <prgn>dbootstrap</prgn>
escrigui aquest fitxer (<file>/target/etc/fstab</file>) abans
d'editar-lo, és clar.
<!-- Keep this comment at the end of the file
Local variables:
mode: sgml
sgml-omittag:t
sgml-shorttag:t
sgml-namecase-general:t
sgml-general-insert-case:lower
sgml-minimize-attributes:max
sgml-always-quote-attributes:t
sgml-indent-step:2
sgml-indent-data:nil
sgml-parent-document:("../install.sgml" "book" "chapt")
sgml-declaration:nil
sgml-exposed-tags:nil
sgml-local-catalogs:nil
sgml-local-ecat-files:nil
End:
-->
Reply to: