|
Una visió lúgubre el deixa amb el cor oprimit: cabassos, sacs, senalles, mobles vells, andròmines de tota mena, tot enxarxat de teranyines grises i espesses com teles per a cobricelar taüts, amagar impureses mortes. I a la vegada: la vida, el moviment d'un sensfi d'animalons de diverses classes, ratolins, rates-pinyades, òlibes... Mare meva, quina bellugadissa! Quanta vida enmig d'un cau de mort i oblit, pensa.
Al fons de l'estança hi ha un moble antic, vell, mig esbalandrat. És un canterano ple de pols. S'hi acosta i, com pot, obre els calaixos. En surten fulls esgrogueïts, papers mig estripats.
S'ho mira tot. No sap ben bé què busca. Potser algun indici que el dugui a descobrir el misteri que li havia inculcat l'avi amb els seus impediments.
Vaig comprar el diari i el vaig deixar damunt la taula del menjador. A la nit, quan anava a llegir-lo, havia desaparegut. Tampoc no era res d'extraordinari. No era el primer diari ni seria l'últim que desapareguera misteriosament de ma casa, però aquest tenia una notícia que volia llegir. L'havia fullejat només eixir del quiosc i m'havia cridat l'atenció un titular. Però ara no recordava la frase exacta, ni tampoc estava segur d'haver deixat el diari damunt la taula. La meua dona no sabia res i els meus fills senzillament m'ignoraven: ell jugava a la Wii, i ella navegava per Internet; com si parlares a les pedres.
La resta de la setmana la vaig passar buscant-lo, però d'una manera estranya. El buscava però amb por, com si no volguera trobar-lo, com qui busca una serp. Potser, fins i tot, tenia por de mi mateix, sense saber ben bé per què. Així passà la setmana i arribà el diumenge. Jeia al sofà, sense fer res, tan sols mirant el sostre. Estava sol. I de sobte, vaig pensar: El diari és sota el sofà. Vaig allargar el braç sense alçar-me. Hi vaig ficar la mà. Allí era el diari. No m'ho podia creure. Vaig mirar la data: era la de dimecres. Vaig passar les fulles fins a trobar la notícia que buscava. El títol era realment estrany...
Com que no era estiu, no calia necessàriament buscar una ombra per allà. Certament, hauria estat difícil de trobar-ne: d'arbres, ni un. L'única opció hauria estat acostar-se cap al petit turó que s'aixecava desganadament i cansada al mig d'aquell paisatge desolat, amb l'esperança d'ensopegar amb algun desnivell del terreny que pogués arrecerar la rulot. Però en Carrós no ho va considerar necessari. A més a més, el que havia vingut buscant eren precisament paisatges oberts, amples, plans, horitzons llunyans. Així és que quan es va cansar de conduir per aquell terreny mancat de camins o de qualsevol cosa que s'hi assemblés, va aturar el vehicle i va dir: Ací mateix. Suposava que allà faria un fred espantós a les nits, però ja venia preparat: duia una bona provisió de mantes i roba d'hivern: pantalons de pana, jerseis gruixuts, roba interior apelfada, barrets de llana, guants, pijames polars... A dins de l'autocaravana, gairebé nova i acceptablement ben equipada, no en patiria gens, de fred. I bé, al cap i a la fi, quina importància tenia, per a en Carrós, ara, una mica de fred, o de calor? Necessitava pensar... allunyat de tot. Massa coses l'afeixugaven. La seva màxima comoditat no era en aquests moments la seva prioritat primera.
Abans de baixar del vehicle, es va quedar un moment mirant al seu voltant des del seu seient de conductor. Allà el tenia, per fi: l'ermot. O era l'ermot qui el tenia a ell? Un ventijol suau feia moure ara l'esquifida vegetació herbàcia, secallosa, que discontínuament, a clapes, mandrejava sobre aquella paupèrrima, o avara es podria dir?, extensió de terra. De no gaires variacions orogràfiques, per cert. Sembrada de rocs, ací i allà. Un erm: què volies trobar?
El nom d'Stoker, Bram Stoker, és pràcticament sinònim al nom de Dràcula. És evident que hi ha molta més gent que sap, o té una idea, de qui és Dràcula que no pas Bram Stoker, el seu creador. Passa el mateix amb Arthur Conan Doyle i Sherlock Holmes, o Maurice Leblanc i Arsène Lupin, per exemple. La novel·la «Dràcula» és sense cap mena de dubte una de les obres més aconseguides de la literatura universal, ben lluny de les imatges estereotipades i sovint buides que ens ha ofert maldestrament el cinema, bàsicament anglòfil. Bussejar en les entranyes del vampir no és gens fàcil, com tampoc no ho és rastrejar la vida de l'home a qui deu la vida eterna, i del qual la primera biografia que es publicà, el 1962 -obra de Harry Ludlam-, portava per títol «A Biography of Dracula: The life Story of Bram Stoker» («Una biografia de Dràcula: la vida de Bram Stoker»). És una dualitat evident, on el peix gros, ni que sigui de ficció, es menja el petit, ni que sigui humà. Tanmateix cal ser conscient que va ser aquesta vida humana, ben propera als afers que patim quotidianament els que ara som aquí i llegim això, la que va fer possible l'existència, o descobriment, d'una altra realitat... Si no més autèntica, potser més punyent. |